Recordar èpoques de joventut, èpoques passades en que la novel·la original, a molts de nosaltres, ens va tenir atrapats durant dies, i veure’t de nou dins aquell anfiteatre (o jardí botànic) abandonat, aquesta vegada de forma literal. La disposició de l’escenari rodó com a proposta de petit format fa que, inevitablement, et vegis immers dins el lloc on la petita Momo fa cap sense que ningú sàpiga d’on ve ni d’on ha sortit. Magnètica història de clarsobscurs de la misteriosa Momo, aquella menuda que té la extraordinària capacitat d’escoltar i és sempre ben rebuda per tothom.
I així, la companyia engega el relat dels diferents personatges de l’obra i les seves històries, entrant i sortint de l’escenari amb una virtuosa capacitat de sorprendre grans i petits mitjançant diferents tècniques, com ara el teatre d’objectes o el teatre d’ombres. En Nino i en Nicola, en Gigi, en Bepo, la “claca” del poble,… tots van passant per la rotllana que conforma el pati de butaques i l’escenari, tot alhora. L’acompanyament musical ajuda, a més, a realitzar la transició de personatges des de cadascuna de les tres portes, amb un ritme concís i perfecta harmonia.
Per tot aquell/a que conegui el guió, no us sorprendrem si parlem de la càrrega de crítica social que conté l’espectacle. Arribats com a garants de la modernitat i el capitalisme ferotge, els Homes grisos, amb la seva tossuderia a que els habitants del poble acumulin més i més a canvi de cedir el seu temps, es situaran com a l’enemic a combatre per aquells infants que necessiten identificar el “dolent” del conte. Als adults, tanmateix, aquests Homes grisos ens conviden a posar-nos el mirall davant i veure en què no volem convertir-nos, quan ja hi estem (gairebé) convertits. Com a punt de trobada de menuts i adults, un crit a la reflexió quan la mateixa Momo ens interpel·la en un dels moments culminants de l’obra: “una nina (traducció adulta: qualsevol possessió material) no te la pots pas estimar, uns amics sí“.
Sens dubte, la versió lliure de Momo de Michael Ende, a càrrec de la Companyia Anna Roca, és una proposta valenta i arriscada que arriba per, sense gaires estridències i amb un subtil i delicat ambient, contribuir a una profunda crítica social, vista sempre i necessàriament amb ulls d’infant.
