El MACBA programa Flatus vocis, un taller familiar per a infants amb autismes.

És indubtable que l’art pot actuar com a motor de reflexió i de transformació social. El MACBA  subscriu aquesta tesi, i per això impulsa programes amb la voluntat de promoure l’accés de tots els col·lectius a l’art contemporani. Aquesta voluntat d’accessibilitat no es concreta únicament en intervencions funcionals sobre l’espai, sinó que es desplega també en els continguts i activitats de l’equipament.

I potser aquí podríem situar una de les propostes del MACBA en família, la programació familiar del museu, que entre el 15 de febrer i el 6 de juny ofereix, un dissabte al mes, una activitat adreçada a infants amb autismes. Parlem de Flatus vocis, un taller que explora l’espai i el cos a partir de la veu, entesa aquesta com un material mal·leable i imaginatiu. Al capdavant del taller hi ha Laia Estruch, creadora i performer que treballa amb la veu com a matèria primera i element vertebrador de les seves propostes artístiques. A Flatus vocis, les i els participants construiran un paisatge sonor en què s’invocarà la veu sense cridar-la, un cos col·lectiu format per molts cossos que ‘van a la seva’, que en ocasions es troben i es connecten i, en d’altres, s’allunyen els uns dels altres.

L’artista i conductora de l’activitat la defineix com una topografia sense límits precisos ni centre organitzador. Un conjunt de veus estranyes amb les quals podem jugar, compartir, fer-nos un espai i acollir-nos, els uns i els altres. Amb l’ajuda de robes o d’objectes com llargs tubs de goma flexible, Flatus vocis activarà les veus, els cossos i la comunicació, de manera que permetin dibuixar un espai comú insòlit.

Per molt que en parlem cada vegada més (potser no pas millor), som encara lluny de trobar paraules per dir què és l’autisme. I no som els primers ni serem els últims a sospitar que la pregunta per al què, en els intents de definició, diagnòstic i tractament, pot eclipsar, o fins i tot esborrar del tot, la pregunta per al qui de cada un dels infants amb autismes.

Com una temptativa d’encontre entre la pràctica estètica i aquells espectres de subjectivitat que arrenglerem en l’autisme; com una exploració d’allò que inadequadament considerem un enclaustrament o una «aturada en el llindar del llenguatge», proposem un espai per «permetre», com deia Fernand Deligny, per deixar estar i per donar veu, fins i tot en el més total dels silencis.

La hipòtesi de partida és la següent: ¿es podria crear un espai de ressonància entre la investigació i el treball artístic de Laia Estruch i la forma-de-ser cos i veu d’infants amb autismes? Més enllà, o més ençà, de ser un instrument de comunicació, la veu com a objecte de gaudi, d’exploració, de reverberació i mal·leabilitat del propi cos i dels cossos altres. La veu com una inter-ferència o alter-acció dels subjectes, i per tant, com una forma de con-tacte en la incomunicació.

Aprofundint i alhora obrint l’horitzó dels tallers familiars del museu, la proposta consisteix en una sèrie de sessions en què Laia Estruch treballarà amb un grup de famílies amb infants amb autismes, explorant a partir del moviment, el cos i la veu, altres maneres d’estar junts i altres maneres d’estar al museu.

Font: MACBA