És possible fer una crònica a mitges?
La resposta, sense dubtar-ho, és que sí. La resposta, a la pràctica, és que no tenim altre remei.
En aquesta vida cal acceptar que tenim la (les) veritat(s) a mitges, i és precisament aquest fet el que la proposta Dioptries deixa clar des del primer moment. En aquest cas, però, la sort sempre ens acompanya en presentar-se com una fabulosa oportunitat de restar en l’aquí i l’ara, sense voler saber què passa a l’altre banda. O sí?
La companyia fa que el públic quedi atrapat entre els seus dos móns, a banda i banda d’una cortina que a voltes s’entreobre per esperonar el cuquet cagadubtes que necessita saber què hauria passat si la fitxa hagués estat d’un altre color. La posada en escena, doncs, contempla dos espectacles alhora, dos escenaris que ballen simultàniament a ritme dels més que clàssics del circ: malabars, equilibris, glamour, música i efectes sonors, màgia i humor, molt d’humor. Entrades i sortides, metamorfosi de personatges i vestuari, canvis precipitats d’un escenari a un altre i aparicions sobtades fan que el dinamisme de Dioptries sigui del tot captivador. A la graderia, com no podia ser d’una altra manera, el públic resta a l’expectativa de gaudir de les habilitats de l’equip en l’art del circ però pot acabar esdevenint també part activa i imprescindible de l’espectacle, aspecte que fa encara més emocionant i propera la proposta.
I no és fins la barreja i miscel·lània final, que ens adonem de com de necessari és contemplar les coses en el seu conjunt, en considerar l’altre com a part intrínseca del total de les parts. Perquè, malgrat no tenir la nostra mateixa perspectiva, l’altre part del públic també ha format part del nostre espectacle, també ha tingut l’altre part d’entrega de dos gegants (i l’equip que els acompanya) del món escènic. No deixeu mai d’acompanyar-nos en la tasca de ser més feliços que abans de gaudir de Dioptries, sou molt necessaris!!!
Què us sembla, si canviem la fitxa i tornem a començar?!?!?!?
1 Comment
Comments are closed.